Natividad Rosselló Servera és una serverina que des de fa uns anys treballa a Alemanya. TV Serverina li ha demanat que ens conti un poc el per què un bon dia va decidir anar a treballar allà i com és la seva feina i el poble on viu.
Vaig néixer l’any 1964 aPalma i sóc filla d’un felanitxer, en Nadal Rosselló, i d’una serverina, n’Antònia Servera, “Antònia polla”. Quan tenia dos anys vam anar a viure a Son Servera. La meva infantesa va ser,imagino, com la de molts altres nins nines de Son Servera: anar a escola, jugar i viure amb tota la innocència que comporta aquesta etapa de la vida.
Per aquelles coses de la vida, durant la infància i l’adolescència, vam canviar sovint de vivenda i també de barri: carrer dels Hams, per devora es pont de can Calet; al carrer Orlandis; al carrer Dr. Lliteras; a sa Plaça Nova; al carrer Passió; al carrer Verge Sant Salvador… I puc dir que, llevat dels primers llocs on visquérem i que jo era molt petita i no me’n recordo, a cada un dels barris hem trobat molt bons veïns amb els qui compartir les tardes a la fresca, aprenent a brodar, jugant al “piso”, a l’elàstic, a la pilota, a les cinc pedretes, etc.
Som una persona que m’agrada experimentar coses noves. De fet, també vam viure noves experiències formant un grup d’esplai a Son Servera amb na Bàrbara Tous, en Toni Teula, en Llorenç i en Toni Ferragut, i dos o tres més que ara mateix no record qui eren. Vam intentar promoure activitats pels infants i va funcionar durant un temps. També vaig formar part d’un grup que va crear na Bel Metge i que es deia “La veu de sa joventut”.
Vaig ser, si no sa primera, sí una de les primeres al·lotes en formar part dela Bandade Música de Son Servera, quan el director era en Miquel “Serra”. I també vaig ser coofundadora, juntament amb n’Antònia Mas de Manacor i en Silverio Duato, de l’escola de Música de Son Servera.
Com vos deia, m’agrada fer coses noves. Però això no era suficient i me’n vaig anar a Hondures on hi vaig viure uns tres anys en total.
I ara, una altra vegada som fora. Aquesta vegada molt més a prop, a Alemanya. Al 2005 vaig conèixer una família alemanya a Son Servera que cercava algú per guardar el nin i com que jo en aquells moments no tenia feina, doncs vaig començar a guardar el nin quan ells venien a Mallorca. Llavors me’n vaig anar 15 dies a Alemanya i després me van oferir anar-hi per més temps perquè venia en camí un altre infant.
Del 2005 al 2009 vaig anar i venir i a partir de finals del 2009 ja me varen oferir feina per tot l’any. Jo a Mallorca tenia feina, però només per sis mesos, i vaig veure sa possibilitat de poder treballar tot l’any i, a més, aprendre un idioma.
Ara fa tres anys que visc a Alemanya amb aquesta família. Acompanyo els nins a escola, a les activitats extraescolars, els vaig a recollir, jugam, feim manualitats, anem al parc i també a vegades renyam.
Ara fa unes setmanes hem començat a estudiar espanyol amb un parell de veïnes i amics.
I també fa poc temps, vaig a un poblet d’aquí a prop, Opau, a tocar sa flauta travessera en una orquestra.
El poble on ara visc es diu Frankenthal, entre les ciutatsLudwigshafenam Rhein iWorms, i pertany al Rheinland-Pfalz. És un poblet petit, però així i tot té una superfície de 43,78 km² i uns 50.000 habitants. El centre de la ciutat es situa entre dues “portes”: la “Speyerer Tor” i la “Wormser Tor”.
Una de les places principals és la de l’ajuntament: “ Rathausplatz”, amb l’ajuntament (Rathaus), el museu (Erkenbert-Museum), les ruïnes Erkenbert (Erkenbertruine) i ses esglésies “12 apòstols” (Zwölf-Apostel-Kirche) i “església parroquial Santa Trinitat” (Pfarrkirche St. Dreifaltigkeit).
Una altra de les places importants de la ciutat és la “Stephan-Cosacchi-Platz”. Està situada al lloc de l’antiga fàbrica de sucre que va ser destruïda durantla Segona GuerraMundial. A la plaça hi trobam l’escola de Música, el club de nins i joves, la “Volkshochschule” (escola comunitària) i el Palau de Congressos (Congress Forum Frankenthal).
La plaça està dedicada al record d’en Stephan Cosacchi que era un compositor, musicòleg i professor de música nascut a Budapest que va viure i treballar molts d’anys a Frankenthal.
Una de les festes més populars de Frankenthal és la que es celebra a finals de maig i principis de juny: “Strohhutfest” (la festa del capell de palla), on hi participa moltíssima gent i es fan moltes activitats diverses, actuacions en directe i on es poden menjar les típiques salsitxes per poder gaudir d’un dia de festa complet, o millor dit, d’un parell de dies, perquè sol durar uns quatre dies. A més, també hi ha a Frankenthal moltes associacions esportives i instal·lacions a l’aire lliure o cobertes.
Per altra banda, és clar que trobes a faltar ca teva, la família, els amics, les teves coses, però també dones l’oportunitat de que ells venguin a visitar-te i així conèixer un poc l’entorn en el que vius i que, de moment, és la teva vida.
En aquests tres anys que fa que som a Alemanya, mu mare, la meva germana, el seu homo i els dos fills han vingut a visitar-me dues vegades. Bé, els nins (en Nadal i n’Antònia) tres vegades, i també m’ha visitat na Delmi (una amiga d’Hondures).
Pel que fa al caràcter dels alemanys, trobes de tot. La gent major és bastant freda, però la gent més jove és més oberta. Trobo a faltar l’hospitalitat que tenim noltros, és a dir, normalment quan algú ens visita ens falta temps per posar la cafetera al foc o, al manco, oferir alguna cosa. En canvi, els alemanys no són així. Ells tenen la seva hora del Kaffee und Kuchen (cafè i pastís), però és una cosa com aquell que diu programada. Encara que he de dir que te trobes de tot i dins la gent jove es nota un poc de canvi.
Jo no és que conegui molta de gent, perquè no faig molta vida social, m’agrada estar a ca nostra, però la gent que conec és ben simpàtica i me tracten molt bé.
De moment no sé quin temps més seré per Alemanya. Ara per ara m’hi trobo bé i tinc feina tot l’any, que és molt important. Però també he de dir que amb jo no se sap mai, perquè si demà me surt l’oportunitat d’anar a un altre lloc i penso que me pot anar bé o millor, doncs cap allà que me’n vaig. Però bé, de moment això és el que hi ha i no sabem el que ens depararà el demà.
Una forta abraçada des d’Alemanya.
Natividad Rosselló