I un altre per l’Esperança, per Biel Blanquer

I un altre per l’Esperança

Una esperança amb dubte després de transcorreguts només 25 dies d’aquest 2013 que, segons algunes previsions, ens reportarà més atur, més retallades, més inestabilitat política, més reivindicacions al carrer pròximes a les revoltes revolucionàries, i altres situacions que presagien un mal futur.

Esperança perquè es recuperi “el seny”, el consens, la igualtat, la convivència i no la connivència en actes presumptament delictius i que causen més empobriment a la societat, tant cultural com econòmicament.

Una esperança perquè la mal anomenada i entesa “Mare Pàtria” deixi de ser menyspreada i exhaurida en alguns casos concrets (Argentina, Veneçuela, etc.) Pels seus “fills” íbero o llatinoamericans.

Una esperança perquè es reparteixin les retallades a parts iguals entre els “que afecten” i els afectats, aprofundint en els veritables problemes de subsistència que pateix avui gran part de la societat espanyola.

Una esperança perquè es modifiqui la llei electoral, en la supressió dels “consells insulars de Balears”, en la reducció dels càrrecs públics a tots els nivells (Unió Europea, Govern central, Governs Autonòmics i ajuntaments).

Una esperança perquè es rebaixi el nivell d’enfrontament entre el Govern central i les comunitats autònomes que, bé al descobert com els senyors Mas i Jonqueras, bé veladament com els bascos, advoquen per la seva indeoendència sense calibrar les conseqüències que comportarien als seus propis votants, innocents i inconscients del que es cou a l’ombra.

I finalment, una esperança perquè s’elimini el carril-bici de l’avinguda de Joan Servera Camps, i es practiqui una política més coherent i conseqüent amb les necessitats del municipi.

Esperança, paraula encoratjadora, il·lusionant, nom de dona i advocació amb la qual s’identifica a la Mare de Déu en molts llocs de la nostra geografia hispana.

Com tot, i per no trencar amb la norma gramatical, té un però. I aquest però s’instal·la als dubtes que genera el possible compliment de les anteriors propostes. Un però subjecte als vaivens propis de l’evolució ràpida i continuada de la nostra societat, dependent de factors externs, sent impossible evitar la seva influència. Un però establert a la constant emigració des dels països en conflicte, el cessament del qual és imprevisible. Un però entossudit a descobrir, jutjar i castigar la corrupció, instal·lada en tots els estaments socials, polítics, econòmics o financers.

Per què la nostra societat actual permet que es perpetrin atracaments amb llum i taquígrafs mitjançant el cobrament de dietes milionàries que s’extreuen dels beneficis que generen els diners dels clients?

Per què, un cop quantificat el suposat frau, i previ al possible judici, no s’obliga al suposat delinqüent a restituir el sostret, siguin diners o altres objectes?

Per què la Justícia es troba sotmesa al Parlament, quan en la Constitució queden clarament reflectides les competències i independència dels tres poders?

Els interrogants s’amunteguen al meu cervell però al qüestionar la resposta, o millor, preveient-la, opto per liquidar les meves elucubracions utòpiques i traslladar-me al món real, encara que sí, desesperançat.

 

Gabriel Blanquer i Barceló.

Y otro para la esperanza

Una esperanza en entredicho después de transcurridos solo veinticinco días de este 2013 que, según algunas previsiones, nos reportará más desempleo, más recortes, más inestabilidad política, más reivindicaciones callejeras, próximas a las revueltas revolucionarias y otras situaciones que presagian un mal futuro.

Una esperanza en que se recupere “el seny”, el consenso, la igualdad, la convivencia y no la connivencia en actos presuntamente delictivos y que causan más empobrecimiento a la sociedad, tanto cultural como económicamente.

Una esperanza en que la mal llamada y entendida “Madre Patria” deje de ser despreciada y  esquilmada en algunos casos concretos (Argentina, Venezuela etc.) por sus “hijos” ibero o latinoamericanos.

Una esperanza en que se repartan los recortes a partes iguales entre “afectantes” y afectados, ahondando en los verdaderos problemas de subsistencia que sufre hoy gran parte de la sociedad española.

Una esperanza en que se modifique la Ley Electoral, en la supresión de los “Consells Insulars de Balears”, en la reducción de los cargos públicos a todos los niveles (Unión Europea, Gobierno central, Gobiernos Autonómicos y ayuntamientos).

Una esperanza en que se rebaje el nivel de enfrentamiento entre el Gobierno central y las Comunidades Autónomas que, bien a pecho descubierto como los señores Mas y Jonqueras, bien veladamente como los vascos, abogan por su independencia sin calibrar las consecuencias que conllevarían a sus propios votantes, inocentes e inconscientes de lo que se cuece en la sombra.

Y finalmente, una esperanza en que se elimine el carril-bici de la Avda. Joan Servera Camps, y se practique una política más coherente y consecuente con las necesidades del municipio.

Esperanza, palabra alentadora, ilusionante, nombre de mujer y advocación con la que se identifica a la Virgen María en muchos lugares de nuestra geografía hispana.

Como todo, y para no romper con la norma gramatical, tiene un pero. Y ese pero se instala en las dudas que genera el posible cumplimiento de las anteriores propuestas. Un pero sujeto a los vaivenes propios de la evolución rápida y continuada de nuestra sociedad, dependiente de factores externos, siendo imposible evitar su influencia. Un pero afincado en la constante emigración desde los países en conflicto cuyo cese resulta imprevisible. Un pero empecinado en descubrir, juzgar y castigar la corrupción, instalada en todos los estamentos sociales, sean políticos, económicos o financieros.

¿Por qué nuestra sociedad actual permite se perpetren atracos con luz y taquígrafos mediante el cobro de dietas millonarias que se extraen de los beneficios que genera el dinero de los clientes?

¿Por qué, una vez cuantificado el supuesto fraude, y previo al posible juicio, no se obliga al supuesto delincuente a restituir lo sustraído, sea dinero u otros objetos?

¿Por qué la Justicia se halla sometida al Parlamento, cuando en la Constitución quedan claramente reflejadas las competencias e independencia de los tres poderes?

Los interrogantes se amontonan en mi cerebro pero al cuestionarme la respuesta, o mejor, previéndola, opto por finiquitar mis elucubraciones utópicas y trasladarme al mundo real, aunque sí,  desesperanzado.

 

Gabriel Blanquer i Barceló.