El primer dia de l’any, per Pesavi

El primer dia de l’any

Fou el primer dia de l’any, en les primeres hores del matí. El poble estava adormissat, els cafès, és a dir els bars, estaven tancats, i per empitjorar més la situació el cel estava quasi tapat del tot. Es contemplava un color grisenc uniforme, fet que feia el dia encara més trist. El televisor no havia acabat la programació habitual i seguia amb els espectacles de cap d’any, amb un espectador que segurament havia perdut la noció del dia i de la nit.

Vaig dispensar una visita al meu poble, al poble en què un dia vaig néixer; em vaig topar amb el meu amic Jaume, que més tard em convidà a dinar. Aparcà el cotxe just davant la rectoria, i vaig entrar al Bar Cas Patró. Tot fou qüestió d’uns pocs minuts i no abans d’una salutació un poc distant amb el prevere Rafel Umbert, just quan estava a punt d’entrar a ca seva. Cas Patró és un bar de tradició, el qual no sé si va néixer un poc abans que el poble o uns pocs dies després. La taula dels intel·lectuals ens va rebre afectuosament. El fill d’en Jaume ens va pagar els tallats. Compartir uns moments amb en Toni Mossegat, acompanyat de la seva dona, en Bernat, l’escolà, i alguns altres, en un dia tan assenyalat, no té preu.

Parlàrem d’un passat nostàlgic i ple d’interès, en un entorn on el present ens va contagiant per poder continuar fent història. Tot té un sentit, com és el cas d’aquells taulons ennegrits que aguanten el sostre del local, la calç blanca de les seves parets i tantes coses més.

Les portes de l’església romanen tancades, però l’escolà porta la clau. L’excusa és anar a veure el betlem. Entram per la sagristia. L’escolà sap que el Santcrist que presideix el local ens el va regalar el poble de Sóller, per la Guerra Civil. Uns retaules de Mossèn Alcover i de don Monserrat, els que feren possible aquesta església. A l’entrar a la nau principal, em vaig fixar amb l’enrajolat que brillava més que mai. No sé si fou per la polèmica que vaig generar sobre aquesta qüestió.

Anam a veure el betlem que es troba a la primera capella, just a la dreta, entrant pel portal de les dones, ja que un temps hi havia un portal pels homes i un altre per les dones. El bou i la mula encara es trobaven dins la cova. La resta de pastorets tanta sort que encara continuaven donant vida a aquell naixement que va valer bé la pena de visitar. Mil gràcies a l’escolà, per poder contemplar una vegada més aquesta església, on un bon dia segurament ens van batejar.

Els carrers encara continuen deserts. En Pedro, el carter retirat i ara fabricant de ganivets, compareix amb la seva moto, amb gran estrèpit, com si volgués despertar els que encara estant adormissats. Altra vegada ja acomodats dins el cotxe, agafam el camí de tornada i per assaborir bé tot l’entorn rural, ho fem pel camí del Bosquerró. Molts altres noms em feren reviure un passat que segurament sense ell, no podríem gaudir d’aquest present. El saber d’on venim ens pot ajudar i guiar-nos amb fermesa per on anam.

Que aquest nou any no sigui sols de trànsit, malgrat la crisi i tantes retallades. Un petit moment, una petita aturada té la seva vàlua. El no fer res és quan a vegades feim moltes coses.

Pesavi