Després d’ara, què? Per què?, per Pere Iturbide

 Després d’ara, què? Per què?

Força vegades he repetit que em considero un liberal i, per això, no només respecto el dret de tothom a opinar, sinó que ho desitjo. M’agrada conèixer l’opinió d’altri tot i que, pot ser que, àdhuc, em  mostrin errades en les meves, però “ de sabios es rectificar“.

He fet aquest preàmbul perquè voldria  saber: Què cerquen? Quines són les intencions dels components del corrent que ara s’ha posat de moda de la frase tan manida  “Catalunya no es una nación”? O és que no en tenen i  només parlen i  escriuen per piular o fer mal?

He llegit molts dels seus escrits i no he estat capaç de treure’n  l’entrellat; Negant categòricament  el fet, sense aportar cap informació ni seguir cap mètode, quan no titllant de mentiders als que el defensen i mantenen.

Cap matís sobre nació-país-regne-estat, i  per això  jo em veig abocat a dir-hi la meva, no tan sols opinions tretes d’Internet, no! (que per altra banda respecto), recolzades en llibres d’historiadors, llibres per altra banda, que formen part de la meva  extensa biblioteca privada de prop de 2000 volums; citaré fets i dades de: Llibre dels feits del Rei en Jaume, Ferran Soldevila, Jaume Sobrequés, Toni Soler, Stefano Maria Cingolani , etc..

Quan llegeixo “a lo más que ha llegado Cataluña es a un condado dependiente de Aragón”, d’entrada em sento decebut i sorprès.

Catalunya mai ha estat un comtat, mai. La història dels comtats comença el segle VIII amb la Marca Hispànica. En realitat, una frontera  creada pel rei franc Lluís el Pietós el 801, per defensar-se dels àrabs, motiu pel qual van sorgir els diferents comtats, com per exemple: Urgell, Besalú, Girona, Barcelona, Pallars, etc. Per cert, llavors Madrid ni tan sols era la fortalesa àrab, germen de l’actual capital.

Sí que és cert que el comtat de Barcelona agafà preponderància sobre els altres, inclosos els que ara es diuen Catalunya Nord: Narbonne, Béziers, Carcassonne, Conflent, etc.

El conegut “primus inter pares”, i especialment a partir de Borrell II, pels voltants del 850, quan es va sentir desemparat i traït pel rei franc del moment en no acudir a ajudar-lo,  quan Almansur va arrasar la ciutat, i ( “ ojo al dato “ ) ES VA INDEPENDITZAR!

El Comtat de Castella com tal no va existir fins al 929, quan es va independitzar de Lleó i regne  fins el 1029 amb  Sanç III de Navarra; però ai las! aquests si que són una nació.

A partir d’aquella època Catalunya VA SER UNA NACIÓ ( encara que aquest terme només sigui d’ús des de fa 300 anys), amb fets tan significatius i importants pel futur:

 

–          any  1173, usatges de Barcelona.

–          any  1283, Constitució del Primer Parlament, abans que els d’Anglaterra i de França.

–          any  1258, Consolat del Mar, que redactà el Dret Marítim Català, adoptat posteriorment a quasi tota la Mediterrània.

I si que és veritat, encertat o no, que el Comte a diferencia dels d’Aragó  o Castella, p.e. mai va donar el pas per ser rei, inclús quan li va insistir el Papa;  tot i que, i això no es pot negar de cap manera, tenia:

 

–          Independència i altres trets diferencials

–          Corts

–          Lleis i Institucions

–          Idioma propi

–          Entitat

–          Govern

 

No, Catalunya no ha estat mai un Regne, però per què? a banda del que hem  escrit abans hi ha poderoses  raons, que passat el temps, es pot pensar  que foren  un error i que malauradament conduïren a la formació de la Corona d’Aragó, hi ha prou documentació bàsica, amb petits detalls divergents, per saber com va anar la cosa i a partir de llavors, amb tots els ets i uts, Catalunya va esdevenir una nació, liderant fets significatius i importants pel futur de les nacions del sud del que ara és Europa.

La Corona d’Aragó es comença a gestar quan Alfons el Batallador mor sense fills, l’any 1134 i varen elegir el seu germà  Ramir El Monjo per perpetuar la casa, però només va tenir una filla na Peronella, per tant continuava el problema de falta de fills mascles.

Per això el 1137 va pactar un casament amb Ramón Berenguer  IV, comte de Barcelona, entregant-li la seva filla i el Regne d’Aragó.

 

li va entregar :   “ potestas “ ( el  poder ) i “ honor  “ ( la propietat )

i es va reservar :   la  “dignitat”  ( el títol )

i es va retirar de nou al monestir

 

Això va voler dir:

–          que la coronació es feia a Saragossa

–          la cancelleria,  residia a Barcelona

 

i que l’epicentre del poder i la seu residien en aquesta darrera ciutat i que la llengua utilitzada era el català, però un altre cop (ja venia de temps aquest costum) el comte tot i que exercia com a rei, amb totes les connotacions,  renuncià al títol , que ho hagués estat  de Catalunya i Aragó.

I el fet va continuar amb el seu fill Ramon (que va regnar com a  Alfons, anomenat el Cast) i també amb el seu besnét, el nostre estimat rei en Jaume, encara  que curiosament, a la seva mort, dos dels seus fills varen heretar els nous regnats (conquerits abans  als àrabs per un rei resident a Barcelona ) de Mallorca i de València i per tant varen ser reis.

Si que és cert que Catalunya no ha estat mai un Regne, però de pertànyer a Aragó res de res, just a l’inrevés, i no ho va ser perquè no va voler,  encara que jo no comprenc els motius.

I un altre aclariment:  la Corona d’Aragó no es va dir així fins el 1267 amb Jaume el Just, també amb residència a Barcelona.

Si després d’aquesta exposició, encara  penseu que Catalunya no ha estat mai una nació, només un comtat de la Corona d’Aragó, en teniu tot el dret, però crec que aneu errats.

 

EL PASSERELL DE FORAVILA

Pere Iturbide Pascual