Coses de l’estiu, per Pesavi

L’estiu és una estació que segueix a la primavera i precedeix la tardor. S’inicia el 21 de juny i acaba el 21 de setembre. Però l’estiu és qualque cosa més. Un temps, era el període en el qual es collien les ametlles, les figues i es batia el gra damunt l’era. Ara, es parla de quan la gent collia les ametlles, les figues i altres coses més. Els ametllers es moren, el mateix que els homes que un dia els sembraren i els cuidaven amb molt d’esment. Temps era temps que cantaven cigales, solen dir. El món va canviant, és a dir les persones, els habitants. Per a uns l’estiu és anar a la platja, a prendre banys, abans deien anar a rentar-se. Uns altres ben plantats dins un seient d’aquells que s’allarguen es passen el temps mirant passejar les turistes primes de roba, veient arribar les barques, entretenint-se a contar els que davallen, que no són pocs, en veure volar la gavina per damunt la platgeta. No sé si ho fa per veure si ja se n’han duit una barrera d’en Mascaró que fa uns dies que redola per l’entorn. Les gavines són uns dels gran protagonistes de la mar, aquests caminois que sovint apareixen quan les aigües estan calmades, segons Riber, sols elles saben el seu destí, és a dir, allà on van.

Segons Secambe, aquell famós tenor anglès, deia que quan arribava a aquella casa d’estiueig del Port Nou, una gavina, des de dalt d’una roca, li donava la benvinguda.

Però, què és per a tu l’estiu?

A l’estiu, la xafogor fa que la pell s’aferri, només són els ventiladors els que mouen un aire fresc que no és, ni molt manco, agradable, però a la meva dona la satisfà. És una època de canvis, diferent de l’hivern. Roba molt lleugera, tant que per anar a la mar sols duen la necessària, quasi sense res.

Aquest any els turistes han vingut carregats d’al·lots, les guarderies del seu país segurament han quedat buides. La causa no sé si és la del tot inclòs.

Però la calor i el xaloc no m’importen -estava dient una adolescent- ja que l’aigua és fresca o tèbia a finals del dia, després d’estar exposada a altes temperatures, m’hi bany i intent oblidar els problemes i el cansament de les llargues jornades d’estudi, fico el cap dins l’incolor i transparent líquid salat i obr els ulls, les pedres rodones, les algues i els petits peixos aterrits que s’amaguen entre les roques, els veig embullats però sé que hi són i em satisfà.

En canvi jo, ben acomodat dins el seient, em conform en veure passar les turistes, veure arribar les barques, contemplar el voleteig de les gavines que sovint planegen i, de vegades pens el més allà de la rima, el perquè d’aquella sabonera blanca quan les barques corren per sobre aquest blau de la mar. Pens també en aquelles besades fortes de na Júlia, que m’oprimeixen les meves galtes, les que donava fa uns anys cada matí al seu nuvi. Quan jo havia de conformar-me amb un tallat carregat de cafè.

PESAVI